Lluïsos d'Horta s’ha adherit al manifest que promou l’Assemblea Nacional Catalana, com a primera resposta a la sentència contra l’anterior govern de la Generalitat. El manifest diu així:
Autodeterminació i llibertat, prou repressió
Hem decidit avançar. Ho hem fet molts cops en la història d’aquest país, farcida de lluites veïnals, laborals, vagues i manifestacions. Hem estat i som un poble tossudament alçat, llavor de moltes lluites, que no s’ha conformat mai i que sempre ha lluitat per avançar.
Ho fem en un context advers: l’Estat ha decidit que la seva unitat territorial és innegociable i que aquesta condició està per sobre de qualsevol dret, també per sobre de tots aquells pels quals els nostres pares, avis i besavis van lluitar. Anys i dècades d’avenços i lluites als carrers.
L’Estat espanyol, els seus estaments de poder, pretenen vulnerar drets fonamentals. Els vol criminalitzar, i ens vol fer creure que votar és un delicte; que manifestar-se massivament és un delicte; que dissentir no està permès. I que plantar cara a les desigualtats és motiu d’empresonament.
No se’n sortiran. I no ho faran perquè davant de les seves mentides i del seu poder es trobaran un mur de gent alçada, disposada a plantar cara de manera noviolenta per defensar aquells drets pels quals no només val la pena lluitar, sinó que és obligat fer-ho. L’1 d’Octubre ens vam plantar davant dels col·legis electorals perquè sabíem que aquella lluita no només era legítima, sinó que era necessària. Fa 100 anys, a la vaga de La Canadenca, milers de treballadors van plantar cara a l’Estat, a la seva força i a la repressió per defensar drets fonamentals, conscients que aquella lluita era justa, i que calia deixar-hi la pell. I se’n van sortir. Perquè la lluita sempre acaba donant els seus fruits.
Som una immensa majoria que no tolerem més repressió, que volem i exigim la llibertat immediata de les preses i presos polítics i el retorn de les exiliades i exiliats. I som molts els que creiem que l’autodeterminació és un dret tan legítim com qualsevol altre, i que el seu exercici no pot ser mai considerat un delicte.
I precisament perquè som molts els que ho creiem, també som molts els que caminarem, inspirant-nos en altres marxes que han marcat la història de la humanitat. Ho va fer Martin Luther King l’any 1963, arribant fins a Washington. I abans ho havia fet Gandhi, durant la Marxa de la Sal.
Cada poble fa el seu camí. Nosaltres també. Sempre hi ha camí. No l’hem abandonat mai i no donarem mai per perduda cap batalla. Davant de la injustícia, més solidaritat; davant la repressió, més mobilització. Ni jutges ni policies podran impedir fer sentir la veu d’un poble alçat i determinat a lluitar per la justícia social i per la llibertat.
Omplir places i desbordar carrers. Només hi ha una via: respondre amb dignitat, avançar plegats, i guanyar-nos el futur!
